Introducció
Al llarg d’aquest treball
s’analitzarà un dels dinou països que van formar part de la Unió Soviètica:
Estònia. Tot i que aquest país forma part del que anomenem “països bàltics” o
“repúbliques bàltiques” juntament amb Letònia i Lituània degut a la seva proximitat
amb el mar Bàltic; en termes culturals, ètnics i lingüístics només Letònia i
Lituània es consideren bàltics. Estònia té un passat relacionat amb el poble
finlandès, compartint part de la llengua i de la cultura.
Ha sigut per aquesta
peculiaritat per la qual hem decidit besar el treball en Estònia, per comprovar
com de forma política establim fronteres o fem classificacions que no es
condicionen a les característiques o peculiaritats de la gent que conforma el
territori, ja que durant tot el període al que va pertànyer a la URSS les seves
arrels culturals estaven lligades a un país que no era membre d’aquesta unió de
Repúbliques Soviètiques. D’aquesta forma podem establir un vincle amb
l’actualitat amb Crimea per exemple o Catalunya.
Per tant, seguint les línies
de Robert C. Ostergren i Mathias Le Bossé The Europeans: A Geography of People,
Culture and Environment, i tenint en compte la classificació que aquest fan
sobre les regions europees; aquesta regió seria classificatòria[1].
Es important contextualitzar
la seva situació dins la geografia europea per tal de poder fer un anàlisi
rigorós del país. Aquesta república bàltica, amb capital a Tallin limita al
nord amb el golf de Finlàndia, a l’oest amb el mar Bàltic, a l’est amb el llac
Peipus i el riu Narva; que delimiten la seva frontera amb l’actual Rússia, i al
sud amb el seu país veí Letònia, separat a partir de fronteres polítiques i no
naturals (veure l’Annex 1: situació d’Estònia al mapa europeu).
Si el comparem a la resta de països europeus trobem que Estònia es més gran
que molts de la resta, com per exemple Dinamarca, Luxemburg, els Països Baixos
o Suïssa per exemple. La seva superfície total és de 45.222km2.
Pel que fa a la seva geografia
podem distingir dues unitats diferenciades: una zona amb molta presència
hidràulica, composta per la franja costera que compta amb petites planures
situades a la meitat occidental del país, i una altra zona amb relleus més
elevats i muntanyosos que es situa a la meitat oriental.
Història
política d’Estònia
Pel que fa a la seva historia
política em fixat com a punt de partida l’any 1227 i no abans ja que en aquest
moment Estònia comença a interactuar amb la resta de regions veïnes i la
geografia comença a tenir un paper fonamental en la seva història. Al 1227 els
cavallers teutons van conquerir Estònia i van controlar Tallin fins el 1238,
any en el que els danesos van recuperar el territori. Els cavallers van prendre
un castell ocupat pels danesos i el van reconstruir com el castell Toompea. El
nou sistema social va quedar establert i els alemanys van assumir el paper tant
dels nobles com dels mercaders i artesans. Els estonians van ser obligats a
adoptar el cristianisme i les seves terres van caure en mans dels cavallers i
els bisbes. Aquest sistema feudal amb els alemanys com a terratinents i els
autòctons com servents es va mantenir fins el segle XIX[2].
Tallin va ser adquirida de nou
pels alemanys al 1347, any en el que les protestes contra les imposicions
feudals ban obligar als danesos a renunciar a les seves possessions a Estònia.
Van sorgir nombrosos gremis i associacions de mercaders, i ciutats com Tallin,
Tartu, Viljandi o Pärnu van florir com a membres de la lliga Hanseática.
Al segle XVI Estònia es va
convertir en el principal camp de baralla de la guerra de Livonia entre Rússia
i Suècia (veure l’Anex 2: Mapa d’Estònia del segle XVI, concretament de l’any
15.73). L’any 1629 tot el país pertanyia als suecs, que en els cinquanta anys
posteriors van aconseguir crear la universitat de Tärtu, introduir escoles en
tot el pais, imprimir llibres en estonià i construir diversos edificis.
Tot i que les tropes sueques
en un principi van poder resistir als russos, la batalla final de 1709 entre el
rei suec Carles XII i Pere el Gran va marcar el destí d’Estònia els següents
dos-cents anys. Tant els russos com els alemanys van mantenir als estonians
allunyats de qualsevol responsabilitat i van marginar la llengua estona.
Al 1905 Estònia, com altres
zones de Rússia, va mostrar el seu descontent que es va estendre per totes les
ciutats de la regió. Els treballadors de les fàbriques van reforçar el moviment
bolxevic y en les zones rurals es van incendiar diverses propietats alemanyes.
Durant la Primera Guerra Mundial la possibilitat de que Estònia s’independitzés
semblava llunyana. No obstant, la revolució de 1917, que va derrocar al règim
tsarista de Rússia va impulsar a Estònia a declarar la seva independència al
1918. El tractat de Tartu, signat amb Rússia al 1920 va confirmar formalment la
independència estona[3].
Tot i que entre 1919 i 1933 es
van formar vint governs de coalició i tots ells van acordar distribuir les
propietats balto-alemanes entre la comunitat local. Es van implantar sistemes
d’edificació i pensions estatals. Els que havien impulsat aquest moviment
nacionalista abans de la I Guerra Mundial van assumir llocs de responsabilitat.
Al 1949 va tenir lloc la invasió soviètica que va acabar amb la independència
d’Estònia. La invasió alemanya que es va produir un any després va ser rebuda
per molts estonians com una espècie d’alliberació. Al 1944 l’exèrcit vermell va
regressar a Estònia obligant als nazis a rendir-se i incorporant de nou el país
a la Unió Soviètica.
Els 10 anys que van seguir a
la reocupació soviètica van ser traumàtics per a Estònia. El programa de
deportació es va tomar al 1944 i va arribar al seu punt culminant al 1949 amb
l’arrest de 20.000 ciutadans d’Estònia. Les deportacions pretenien acabar amb
tota la oposició a la implantació de granges col·lectives i qualsevol sabotegi als
germans del bosc, un grup de la resistència que es va mantenir activa fins els
anys 50[4].
Des de la dècada de 1970
Estònia va començar a incrementar les relacions amb el món no soviètic. El 1985
Gorvachev va assumir el poder com a secretari general del Partit Comunista de
la URSS i els estonians van aprofitar les seves polítiques liberals per
revitalitzar l’escena cultural i reestructurar fàbriques i petits negocis.
Els anys 1992 i 1993 van
resultar un repte per a Estònia. Mart Laar va assumir el càrrec de primer
ministre en la primera legislatura. El tancament de fabriques i l’abandonament
de les granges col·lectives va provocar un patiment a moltes persones, tot i
que aquesta precària situació no es va prolongar durant molt de temps. Al 1999
Laar va aconseguir acabar amb la crisi provocada pel col·lapse de l’economia
russa al 1998.
Actualment Estònia es governat
per un sistema republicà de govern, que està format pel primer ministre,
nominat pel president i aprovat pel Parlament. El govern exerceix el poder
executiu en virtut de la Constitució i les lleis de la República. El Parlament
dirigeix i coordina el treball de les institucions governamentals i es
responsable de la autoritat del poder executiu. El president és triat cada 5
anys per un parlament unicameral.
El poder legislatiu el regeix
l’Assemblea de l’estat, que està format per 101 membres. Aquets diputats són
elegits cada quatre anys. Per l’altra banda, el poder judicial està compost per
tribunals de primera i segona instància, que estan subordinats a la Cort
Nacional amb 19 membres, que han sigut triats pel Parlament i pel President.
Organització
territorial
Actualment Estònia està
dividida administrativament en 15 districtes o comptats anomenats“Maakond”:
Harjumaa (Tallinn), Hiiumaa (Kardla), Ida-Virumaa (Johvi), Jarvamaa (Paide),
Jögevamaa (Jögeva), Läänemaa (Haapsalu), Lääne-Virumaa (Rakvere), Pärnumaa
(Pärnu), Pölvamaa (Pölva), Raplamaa (Rapla), Saaremaa (Kuressaare), Tartumaa
(Tartu), Valgamaa (Valga), Viljandimaa (Viljandi) y Vörumaa (Vöru).
Cadascun d’aquests comptats
està administrat per un Governador nombrat pel Govern que canvia cada 5 anys.
L’Administració Local està
composta per 45 ciutats i 209 municipis. Cada municipi és una unitat de govern
amb els seus propis organismes representatius i executius, on la tria dels seus
representants es fan en unes eleccions locals per sufragi universal que tenen
lloc cada tres anys.
Aquests municipis es poden
classificar de dues maneres: o municipis urbans o rurals, i les seves
dimensions varien dels 400.000 habitants que trobem a Tallin als 100 de Ruhnu
aproximadament. Més de dos tercis dels municipis del país tenen menys de 3000
habitants.
Relació
d’Estònia amb la URSS
El pacte secret
Soviètic-Alemany, que va ser signat pels cancellers Molotov i Ribbentrop al
1939, establia que Estònia, juntament amb Lituània i Letònia serien controlats
pel govern soviètic. Simultàniament, Estònia va signat un tractat d’assistència
mútua amb Moscou que va concloure amb la creació de bases navals soviètiques al
territori bàltic i amb la presència de gairebé 25.000 soldats de l’exèrcit
vermell al territori. Al junt de 1940 Stalin va eliminar el govern de Tallin i
el va substituir per membres del Partit Comunista d’Estònia, que van assumir el
poder després de guanyar unes eleccions poc democràtiques, ja que només van
poder votar aquells que simpatitzaven amb el partit comunista. El nou govern va
adoptar el nom de República Socialista Soviètica d’Estònia, i es va incorporar
de forma voluntària a la URSS.
Entre l’agost i el setembre de
1991 els Països Bàltics dels que forma part Estònia, juntament amb Letònia i
Lituània var forçar la seva ruptura amb la Unió Soviètica, pocs mesos abans de
que aquesta es desintegrarà completament. Estònia tenia com a objectiu la
formació i consolidació duna sobirania nacional a partir de la recuperació de
la seva independència, instaurar la democràcia, l’Estat de Dret i l’economia
social de mercat[5].
Estònia pretenia recuperar i
restablir la seva identitat perduda, que s’havia vist anul·lada un cop aquesta
va formar part de la unió de repúbliques socialistes. Amb un 61, 5% de població
autòctona[6],
es va formar al 1987 una “Societat per a la preservació de la Història d’Estònia”
amb l’objectiu de promoure les bases culturals del país. Com a conseqüència, un
any després es forma el Partir per la Independència Nacional, que va ser el
primer partir polític que es va oposar al règim de la URSS des de la seva
integració en aquesta. Finalment, aquest mateix any es funda el Front Popular i
el 16 de novembre el Soviet Suprem proclama la “sobirania” d’aquesta república.
I al 1991, quan finalment la URSS queda dissolta, les repúbliques bàltiques,
juntament amb la resta de països que configuraven la Unió Soviètica van ser
animades i recolzades per continuar pel camí de la independència.
Al llarg de la dècada dels
noranta, Estònia aconsegueix consolidar el seu procés cap a la transició i
establir vincles amb la Unió Europea. Un cop reconeguda la seva independència i
després d’haver ingressat a la ONU i al Consell d’Europa, Estònia va iniciar la
consolidació de la seva transició cap a la democràcia parlamentària.
Relació amb la Unió Europea
A l’agost de 1991, la
Comunitat Europea va reconèixer a la República d’Estònia un cop aquesta va
aconseguir la seva independència. L’any següent, la Comissió Europea va
acreditar a l’ambaixador d’Estònia a Brussel·les, i al 1996 va obrir la seva
delegació a Tallin.
Estònia va presentar la seva
sol·licitud per unir-se a la UE al novembre del 1995 i les negociacions van
començar al març del 1998; aquestes van finalitzar a Copenhage al desembre del
2002.
L’esborrany del Tractat
d’Adhesió va ser aprovat pel govern d’Estònia el 8 d’abril del 2002, i el 16
del mateix mes el president Arnold Rüütel y
la ministra d’exteriors Kriistina
Ojuland van participar en la firma del tractat a Atenes[7].
El referèndum a Estònia sobre la seva adhesió a la UE es va celebrar el
14 de setembre de 2003. El poble va respondre amb un majoritari SI (66,83% dels
vots) tant a la seva incorporació efectiva a la UE. Finalment, Estònia entra a
la Unió Europea l’any 2004 i adopta l’euro com a moneda oficial al 2011.
Demografia
Estònia va finalitzar el 2014
amb una població de 1.313.271 habitants, i en ella es pot intuir un descens de
2.548 habitants respecte a l’any anterior. Aquest és un desp països menys
poblats si el comparem amb la resta de països europeus.
Al 2014 la població femenina
va ser majoritària, comptant amb el 53,22%5 de la població total de la regió
(veure l’Annex 4: gràfica comparativa entre habitants dones i homes).
La densitat de la població és
de 29 hab/km2, fet que demostra que de les tres Repúbliques Bàltiques
és la menys poblada, comptant amb un creixement vegetatiu negatiu (-1,5%).
L’esperança de vida és de 72
anys i la mitja de fills per família és d’1.66, fet que està provocant que la
seva població disminueixi un 0.04%, fet que explicaria el descens de població
del 2013 al 2014.
Abans de la Segona Guerra Mundial els
estonians ètnics constituïen el 88% de la població, amb les minories nacionals
que constituïen el 12% restant. Els grups minoritaris més grans al 1934 eren
russos, alemanys, suecs, letons, jueus, polacs i finlandesos.
Entre el 1945 i el 1989, la proporció
d’estonians ètnics de la població resident dins dels límits definits del país
es va reduir al 61%, causada pel programa soviètic de promoure d’immigració
massiva de treballadors industrials i les morts causades per la Segona Guerra
Mundial[1].
Actualment, els estonians formen el
grup majoritari de la població, concretament el 69%, els russos formen el 25% i
les altes minories formades per els col·lectius de les altres repúbliques de
l’Antiga Unió Soviètica, i els immigrants de la resta del món formen el 6%
restant[2].
13 dels 15 comtats del país estan
formats bàsicament per població autòctona, sent el més heterogeni Hiiumaa, on
els estonians representen el 98,4% de la població. No obstant en ciutats com
Ida-Viru, els estonians ètnics representen el 20% e la població, on els russos
formen el 70% de la població.
A nivell lingüístic, actualment es
parlen 109 llengües, segons un cens realitzat al 2000, que queden classificades
de la següent manera:
[1] TAIBO,
Carlos, La Unión Soviética, El
Espacio Ruso-Soviético en el siglo XX, Ed. Síntesis,
Madrid, p. 121.
LLENGUA
|
POBLACIÓ QUE
LA PARLA (%)
|
ESTONI
|
67,3%
|
RUS
|
29,7%
|
ALTRES
LLENGUES
|
3%
|
Agents
econòmics
Les dades amb les que
treballarem per fer l’anàlisi de l’economia d’Estònia són del 2014 i del 2015.
Al 2014 Estònia va quedar en el lloc 103 per volum del PIB a nivell mundial. El
seu deute pública va ser de 2.072 milions d’euros, el que es tradueix com un
10,40% del PIB i el seu deute per càpita va ser de 1.581 euros per habitant.
El PIB a 2015 va ser de
15.6000 euros, fet que el va col·locar al 44 lloc de 196 països. En quant a
l’Índex de Desenvolupament Humà o IDH, que mesura el progrés del país, el d’Estònia
va ser de 0.861 punts al 2014, ocupant el lloc 30 de 187 països.
Pel que fa als negocis, es
troba al lloc número 16 del Doing Busisnes dels 189 que conformen aquest
rànquing, que classifica els països segons la facilitat que ofereix per fer
negocis. També és important destacar que és un dels països europeus on es
percep que hi ha menys casos de corrupció política (veure l’Annex 5: gràfic on
es mostra els beneficis dels negocis estonians).
A la taula següent podem veure
una síntesi dels principals marcadors econòmics del país:
PIB
|
2015
|
20.461 M. Euros
|
PIB PER CÀPITA
|
2015
|
15.6000 Euros
|
DEUTE
|
2014
|
2.072 M. Euros
|
DEUTE PER CÀPITA
|
2014
|
1.581 Euros
|
DÈFICIT
|
2014
|
147 M. Euros
|
DESPESA PÚBLICA
|
2014
|
7.585 M.. Euros
|
DESPESA EN SALUT
|
2014
|
854.3 M. Euros
|
DESPESA EN EDUCACIÓ
|
2014
|
826.7 M. Euros.
|
Pel que fa als sectors
econòmics d’economia del país té un cert grau d’industrialització on destaquen
aquelles dedicades a l’alimentació, la fusta, les construccions mecàniques o
els productes químics per exemple. Hem de pensar que la majoria d’aquestes fàbriques
daten del període soviètic, per tant no són industries excessivament
modernitzades; per tant, hi ha una necessitat i l’intent de millora que està
sent possible gràcies a les ajudes de la Unió Europea[10].
A partir de la dècada dels
90`ha hagut una aposta per les noves tecnologies, arribant a ser el país
europeu que millor té integrades les xarxes de les TIC a totes les esferes de
la vida pública, posant-les a l’abast de tota la població, fet que contribueix
de forma econòmica, ja que la tecnologia té una gran rellevància pel que fa al
PIB del país.
També cal destacar que Estònia
ha realitzat una alliberació de l’economia estimulant la inversió estrangera i
cooperant de forma directa amb països veïns com Finlàndia. Els seus productes
més comercialitzats són la maquinaria, la gama electrònica o la fusta i els
tèxtils; que són repartides principalment a països membres de la comunitat
europea (veure l’Annex 6: gràfic de les exportacions i de les manufactures del
país).
Una altra font d’ingressos per
al país és el turisme. Aquest creix a un ritme de l’11% anual i representa el
7% del PIB. Altres sectors que destaquen en la seva economia són l’agricultura,
la ramaderia, l’explotació forestal, la pesca, el petroli o el gas.
Ens agradaria destacar que des
del 2010 hi ha hagut un apropament entre Estònia i el nostre país, que han
tingut com a conseqüència la creació de diversos projectes relacionats amb el
desenvolupament tecnològic o les energies renovables.
Preservació
de la identitat estoniana
Com hem comentat a la
introducció i al llarg del treball, Estònia sempre ha tingut en gran
consideració la seva cultura pròpia i ha lluitat al llarg sobretot de tot el
segle XX per a mantenir-la. Tal i com apunta Isabel Stanganelli:
“Las tensiones
étnicas son particularmente evidentes en las regiones post-comunistas. Para la
gente del Báltico, preservar su identidad nacional ha sido una de las mayores
preocupaciones durante la última media centuria. Especialmente en Estonia se
temió la extinción étnica i cultural, debido al diezmado de la población nativa
de este país ocasionado por la guerra i el dominio de Moscú, por la influencia
de gran número de rusos y otras “minorías” del este, y por la política
deliberada de rusificación”[11].
Un cop Estònia aconsegueix la
independència, comença a representar la nacionalitat del seu propi estat, que
ja no està subordinat a l’Imperi Soviètic. L’augment del nacionalisme a Estònia
i la pèrdua dels privilegis especials dels que gaudien els russos sota la URSS
van conduir a l’augment de tensions entre els russos i els bàltics, que s’ha
prolongat fins a l’actualitat.
No obstant, aquestes tensions,
tenen el seu origen abans de l’annexió al 1940. Hem de tenir en compte que les
estructures ètniques estones eren bastant homogènies. Sí que és cert que
existien minories, però aquestes no causaven problemes polítics, com passaria
posteriorment. De fet, s’ha registrat que durant la dècada dels anys 30’
aquestes minories convivien amb els autòctons del país de forma pacifica,
inclús aquestes minories tenien els seus propis establiments escolars estatals,
per exemple. Les lleis també protegien el dret a mantenir les seves llengües.
Aquests factors feien que les repúbliques bàltics estiguessin considerats entre
els més democràtics a Europa.
Un cop finalitzada la invasió
soviètica, la política de russificació instaurada per Moscou va arribar a
l’etnocidi, van introduir grans masses de població russa a Estònia i van
implantar la llengua russa com a idioma oficial de tot el règim; provocant que
el sentiment identitari dels estonians quedés oprimit.
L’etnocidi va començar al 1941
quan uns 50.000 habitants de les Repúbliques Bàltiques van ser deportats a Siberia,
on la gran majoria d’ells van morir. Aquestes pràctiques van continuar fins la
mort d’Stalin al 1952.
Es calcula que les pèrdues
humanes, incloent les que van tenir lloc durant la Segona Guerra Mundial van
ascendir gairebé al milió de persones en les 3 Repúbliques Bàltiques. Per tal
de substituir a aquestes persones i que l’economia seguís funcionant es van
produir migracions massives de russos cap al territori impulsades per l’Estat a
partir del desenvolupament d’una industria forçada.
Una part important de la immigració
russa que va arribar al país va ser l’exèrcit soviètic. Amb la instal·lació de
bases militats uns 20.000 oficials i les seves famílies es van transformar en
residents permanents. Quan els militats soviètics van ser desmobilitzats, se’ls
va oferir gratuïtament nous departaments construïts per l’estat a qualsevol
ciutat de la URSS.
D’aquesta manera els estonians
es van transformar en una minoria en el seu propi país. Aquesta complexitat
ètnica es veu reflectida per exemple en la confluència de totes les religions
que es practiquen. El protestantisme és la seva religió majoritària, però també
hi ha grans grups de cristians o musulmans.
Cal destacar que en les
regions rurals del país els habitants que predominen són els autòctons de la
regió, ja que els emigrants van preferir establir-se en les capitals i en les
ciutats grans, ja que el nombre de feina i les oportunitats eren més abundants
que en les zones rurals. De fet durant el període comunista, es va potenciar el
desenvolupament de les ciutats deixant de banda el desenvolupament agrari.
Moscou va enviar oficials per tal de que aquests desenvolupessin un sistema
especial per tal d’eradicar el model tradicional del país d’habitat dispers de
granges familiars, substituint-les per kolhozes i sovjoses[12].
A Estònia les majors
concentracions de població russa es trobaven a la capital i al nord-est on hi
ha dos grans ciutats: Narva i Kohtla-Järve, en les quals les poblacions russes
actualment predominen sobre les estones.
La llei de Ciutadania, un cop
la URSS es va dissoldre permetia aquesta a tots els habitants que van ser
ciutadans del país abans de 1940, per tant el 28% de la població es troba exclosa,
afectant especialment als russos que es troben sense nacionalitat russa i que
tenen en canvi la ciutadania de la URSS.
Podem establir que a la època
soviètica tenim dos grans focus d’identitat ètnica al país. Un és el pròpiament
autòcton, que va lluita per la conservació de la seva cultura i la seva
llengua, i que va tenir com a conseqüència la creació de diversos partits
polítics que lluitaven per tal de que aquesta fita es veies realitzada; i
l’altre està format per la població russa, bielorussa i ucrainiana, que
constitueixen una unitat ètnica i cultural, que es basa en lligams com la
llengua i històrics (ja que molts d’ells van arribar al país com a conseqüència
de les grans onades d’immigració posteriors a la Segona Guerra Mundial).
Aquests dos focus identitaris estan en oposició encara en l’actualitat, ja que
ambdós consideren Estònia com el seu país.
Annexes
Annex
1:
Situació
d’Estònia al mapa europeu
Annex
2
Mapa
d’Estònia del 1573 fet per Joann Portantius
Annex 3:
Organització del territori dividit en regions
Annex
5:
Beneficis comptats en bilions d’euros
dels beneficis dels negocis estonians entre l’any 2002 i el 2015.
Annex 6:
Gràfic que mostra les exportacions i
les manufactures del país des del 2013 fins a mitjans del 2015.
Bibliografia
Estonia, Letonia y Lituania, El País, Aguilar
KIRCH, A.
& M., National Minorities in Estonia, en RUPESINGHE, K., KING, P., y VORKUNOVA, O. (eds.)
OSTERGREN, Robert C i LE BOSSÉ, Mathias, The
Europeans: A Geography of People, Culture and Environment, 2004, The Guilford
Press
LAART, Mart, Estonia, Centre for Research into Post-Communist Economies,
2002
Revista de la Historia Contemporánea, Pasado Memoria, El «retorno a Europa» de los Países Bálticos: de la ruptura con la URSS a la integración en la Unión
Europea y la
Alianza Atlántica del siglo XXI, 2004
STANGANELLI, Isabel, Las
Repúblicas Bálticas: Lituania, Letonia y Estonia. El puente entre el Este y el
Oeste, Revista de Relaciones Internacionales Nro. 8
TAIBO, Carlos, La
Unión Soviética, El Espacio Ruso-Soviético en el siglo XX, Ed. Síntesis, Madrid
"Population by ethnic
nationality, 1 January, year".stat.ee.
Statistics Estonia.
Webgrafia
Annexes
[1] Recordem que segons aquests autors les regions també es poden
classificar en regions institucionals, que són pròpiament administratives i
estan creades per diferents institucions on s’estableix una jerarquia; i
regions subjectives que són enteses com una comunitat pels diferents membres
del territori. Poden ser percebudes internament com externament; un exemple
seria Catalunya o el Magreb. Extret de: OSTERGREN, Robert C i LE BOSSÉ,
Mathias, The Europeans: A Geography of People, Culture and Environment, 2004, The Guilford Press,pp. 3-5.
[4] TAIBO,
Carlos, La Unión Soviética, El
Espacio Ruso-Soviético en el siglo XX, Ed. Síntesis, Madrid,p.
93.
[5] Revista de la Historia Contemporánea, Pasado Memoria, El «retorno a Europa» de los Países Bálticos: de la ruptura con la URSS a
la integración en la Unión Europea y la Alianza Atlántica del siglo XXI, 2004, p. 38-45.
[6] Població total de la República d’Estònia al
1989: 1.565.662; dels quals estonians: 963.269, russos: 474.815 i ucrainians:
48.273. KIRCH, A. & M., National Minorities in Estonia, en RUPESINGHE, K., KING, P.,
y VORKUNOVA, O. (eds.), p. 95.
[8] TAIBO,
Carlos, La Unión Soviética, El
Espacio Ruso-Soviético en el siglo XX, Ed. Síntesis,
Madrid, p. 121.
[11] STANGANELLI, Isabel, Las
Repúblicas Bálticas: Lituania, Letonia y Estonia. El puente entre el Este y el
Oeste, Revista de Relaciones Internacionales Nro. 8, p.
1
[12] Revista de la Historia Contemporánea, Pasado
Memoria, El «retorno a Europa» de los Países Bálticos: de la ruptura con la URSS a
la integración en la Unión Europea y la Alianza Atlántica del siglo XXI, 2004, p. 27.
